MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ

Mercè Rodoreda i Gurguí, neix a Barcelona el 10 d’octubre de 1908, mort el 13 d’abril de 1983 a Girona.

Mercè Rodoreda, era filla única, i sols va cursar dos anys de primària a dos centres diferents. El seu avi matern, Pere Gurguí, era admirador de Mossèn Cinto Verdaguer i també amic seu, i havia sigut col·laborador com a redactor en les revistes La Renaixença i L’Arc de Sant Martí. La figura del seu avi va marcar intensament a Mercè que el va considerar el seu mestre, li va inculcar un profund sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors, que ha quedat reflectida al llarg de tota la seva obra.

Rodoreda és considerada com l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testimonien les referències d’altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a quaranta idiomes. La seva producció engloba tots els generes literaris; cultiva la poesia, el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la. Pòstumament es descobrí una altra faceta més, la pintura, que havia deixat a segon terme per la importància que Ella donava a l'escriptura.

FRASES CÈLEBRES - CITES

“Recordo la sensació d’estar a casa quan, a la barana de la terrassa, veia caure sobre la gespa i les hortènsies les flors blaves de la Jacaranda. No sabré explicar-ho, mai m'he sentit - tant a casa - com quan vivia a la casa dels meus avis amb els pares."
                                                                                                        "Imatges d'infantesa"

"I a sobre de les veus que venien de lluny i no s'entenia que deien, s'alçar un cant d'àngels, però un cant d'àngels rabiosos que renyien a la gent i l'explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miraren el mal que s'havia fet i que tots devien pregar per acabar amb el mal." 

                                           Capítol  XXXV de La plaça del Diamant
                                                      

 “Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una
certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor té dintre sense que quasi sàpiga la càrrega que porta de llast.”

                                                     “Prolog. De Mirall Trenat”