JOAN FUSTER I ORTELLS

Joan Fuster i Ortells, neix a Sueca el 23 de novembre de 1922, mort el 21 de juny del 1992 a la mateixa localitat, va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut per la seva obra principal, l’assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent. La seva tasca investigadora abraça diferents facetes i camps de coneixements, incloent-hi, lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l’assagista valencià més important de les generacions d’intel·lectuals sorgides després de la Guerra Civil, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural dels territoris catalanoparlants.

Durant la dècada dels seixanta va esdevenir un referent al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana, convertint-se en una figura clau en el nacionalisme valencià.

El 1943 va començar els estudis de Dret a la Universitat de València, que va combinar amb una formació autodidacta que el portarà cap l’ofici de crític i columnista. Un any més tard, va publicar a l’almanac de Las Provincias el seu primer article escrit en català: Vint-i-cinc anys de poesia valenciana. L’any 1947 es llicencia en Dret.

FRASES CÈLEBRES – CITES

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.”

“La història és un cove pintoresc d’on una persona relativament enginyosa pot treure 
 arguments en  defensa d’allò que li plagui.”

“Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens 
 permeten deixar de ser-ho.”

“Un amor sense decepcions no seria amor; seria, què en sé jo? Confitura o música de Bach.”

“La nostra llengua és la nostra pàtria.”

“Estem farts d’haver de demanar perdó per existir.”

“Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records.”

“L’únic orgull que trobem comprensible és el nostre.”

“L’única manera d’entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre.”

"Potser el treball dignifica l'home. No ho sé. Però indiscutiblement, el cansa."

ca.wikiquote.org/wiki/Joan_Fuster_i_Ortells

CATERINA ALBERT I PARADÍS

Caterina Albert i Paradís, neix a l’Escala l’11 de setembre de 1869, mort el 27 de gener de 1966 a l’Escala, Alt Empordà. Fou una escriptora catalana, coneguda amb el sobrenom de Víctor Català. D’una família de propietaris rurals, es va forma de manera autodidacta en els àmbits artístics que li agradaven, especialment la literatura i la pintura. La seva literatura rep les influències dels moviments literaris de la seva joventut: el modernisme en la primera època, i que es fa visible en tota l’obra, en especial a Solitud (1905), és una obra cabdal en el modernisme literari i el naturalisme. La força del seu estil i la gran riquesa lèxica són elements definitoris.

Malgrat que sempre va voler donar la imatge “d’amateur”, que va defensar la seva independència creativa al marge de dogmes i escoles i que va mostrar una certa resistència a les intervencions públiques, va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís Oller amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració.

FRASES CÈLEBRES I CITES

“Tota afirmació engendra cent contradiccions, tota contradicció mil afirmacions.”

“El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos.”

“El que lliga i conhorta no és pas el que dels altres ve a nosaltres, sinó el que de nosaltres va generosament als altres, el que donem, no el que ens donen.”

“Minsa cosa és una agulla i, amb el seu fer i desfer, quan no et vesteix et despulla.”

“Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà.”

“El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombre, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament.”

"La conciència no era un pes insuportable, sinó una essència evaporada."

"Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga."

"Com més té el mar, més brama."

"Refranys i afalagadors a tothom donen la raó."

"El qui s'avesa a mentir, de mentir no es pot desdir."

"Sovint, entre el dir i el fer hi va un bon tros de carrer."